"Són el que canten i creuen en el que canten", article en Sons de Xaloc sobre els Acid Cookies
Els Acid Cookies reben la crítica de la maqueta en format escrit per part d'Arnau Llibertat, col·laborador de la revista digital Sons de Xaloc i també membre de Ràdio Puçol (presenta Què Sona?). A continuació l'article:
La música, com la literatura, és capaç de fer-nos volar a universos imaginaris, a llocs llunyans o fer-nos sentir sensacions adverses a través de la catarsi. Els Acid Cookies són una banda que definix el seu estil en la psicodèlia amb pinzellades de blues-rock i de hard rock. El grup ens sorprén amb la seua melodia i, amb el seu ritme ens transporta als Estats Units dels 60 i 70 després de la guerra del Vietnam i la revolució contracultural.
El passat divendres 26 presentaren la seua maqueta al pub Millenium de Puçol i, si per un segon tancaves els ulls, senties que estaves en una altra època i un altre lloc però, si els obries, continuaves allí: ells no creen cap personatge, són el que canten i creuen en el que canten. El treball té més influència del rock britànic i americà dels 60 i dels 70 que de l’actualitat, tant en la instrumentació com en la forma i contingut de les lletres, es podria dir que fan un rock intemporal.
La seua instrumentació té molts qualificatius i tots ells són positius. El joc d’instruments és sensacional i ho podem certificar escoltant els solos de guitarra, on pareix una batalla intensa de respostes entre elles. La potent i dolça veu de Tiko dóna una personalitat i un nivell prou alt als Acid Cookies, i m’atreviria a dir que és una de les millors veus que parlen valencià del moment però, cal dir, que en la maqueta no s’aprecia bé este fet distintiu de l’ex-cantant dels Kave Kanem, l’únic error destacable de la maqueta. Així, cada component dóna el millor de si mateix i transformen l’experiència assolida en el transcurs dels anys en unes peces musicals magnífiques.
Amb les seues lletres demostren que no cal parlar molt per dir-ho tot. Les seues cançons tenen una gran diversitat temàtica, des d’amor fins a crítica i denúncia social. Per exemple: Calor, un dels millors temes amb una gran qualitat melòdica, pot ser perfectament la banda sonora d’un amor que pot sorgir en qualsevol concert al que anem i que de segur que molts de nosaltres hem “patit” o Ma Casa el món que “no és sols una cançó, sinó un crit d’unió”. Lletres que ens parlen d’amor i revolució, de Carpe Diem, de que els diners i el poder no són el que determina la nostra felicitat, crítica i autocrítica i una gran diversitat de temes que s’inclouen en les sis peces de la maqueta: Calor, Dues Cares, Recordar, No tinc por, Ma Casa el món i Diners i poder.
